Des d’ara fa uns anys, el concepte d’economia circular s’ha estès i no només ja és part del nostre vocabulari sinó que s’ha convertit en una estratègia en l’àmbit sociopolític per arreglar els problemes associats a l’actual model econòmic. Per una banda, crec ho és per bones raons: o canviem el model econòmic linear o d’aquí a uns anys ja no podrem fer economia; perquè no ens podem oblidar d’un punt clau que és tan obvi que l’obviem: l’economia és material. Sigui tallar un arbre o contestar un e-mail, ambdues necessiten energia i materials. Des de qualsevol angle, reconèixer que l’economia és material en totes les seves formes és un pas endavant per a poder arreglar-la. Malgrat això, el que proposo en la següent opinió és que posar-l’hi un pegat a un concepte en decadència no serà suficient per arribar a l’arrel del problema.
La part circular es concentra en la part més tangible del tan ampli concepte anomenat economia. Però li hem posat un adjectiu a un subjecte que, en la meva opinió, encara no entenem. Bé, potser sí que l’entenem, però d’una forma estreta, freda, mecànica i reduccionista. De fet, l’entenem com ens l’han ensenyat. Quantes vegades hem sentit o nosaltres mateixos hem fet servir el concepte de “l’economia” per a justificar la impossibilitat d’un projecte enfocat, per exemple, a la sostenibilitat. “No surten els números” solem dir.
Crec que el primer pas cap a un sistema econòmic diferent és entendre que l’economia no és un déu que des del seu tron decideix com funciona el món (si fos així, seria un déu bastant cruel), si no que “l’economia” la fem nosaltres. Cada dia, al decidir com vivim decidim la forma que li donem a l’economia. El que em sorprèn més és que encara ens creiem falsos mites que segueixen incrustats dintre el nostre racionalisme econòmic i, desafortunadament, els seguim reproduint. La tendència segueix essent donar el mínim als treballadors, mantenir les jerarquies per a tenir algú que revisi al que revisa a algú altre, que no es poden incorporar pràctiques sostenibles als processos productius per raons econòmiques… Però la realitat és que les empreses més resilients són les que empoderen a les treballadores, treballen en ambients més horitzontals, i constantment incorporen criteris de sostenibilitat a les seves pràctiques. I sabeu per què? Doncs és simple: les empreses les fan les persones. Com més contentes, millor ambient de treball (i no fa falta que expliqui les implicacions positives d’això). Com més horitzontal, més implicació, i com més sostenibles, menys costos.
Com lligo aquesta crítica a la part circular de l’economia? La primera empresa descrita atraurà persones que vulguin fer la seva jornada i marxar a casa. La segona, persones que aportaran un pensament de millora constant al seu lloc de treball. Per el seu propi pes, en aquesta empresa, les persones implicades es preguntaran: Com podem reduir els nostres residus?. Què en podem fer?. Hi ha alguna altre empresa veïna que els pugui utilitzar o potser la mateixa empresa?. O, simplement, per què creem residus?
El que plantejo aquí és que l’economia no es tornarà circular fins que no ens replantegem, primerament, ¿què és l’economia? Una vegada ho fem, la tendència cap a la circularitat serà gravitacional. La primera R és, doncs, Repensar “què volem que sigui l’economia”.
Enric Cordoba
